RECORDA'M QUE ....

dia a dia es fa més feixuc veure com passa el temps ...


Al veure fotografies de la meva infantesa m'invaieix un sentiment de tristesa... erem extremadament feliços, erem nens i com a tals gaudiem del moment i no ens preocupaven gens ni mica el que feien els grans... el que ens deien ben just... ni el que passava al nostre voltant.

Al veure els meus fills el sentiment és ben diferent. Sempre he cregut que les normes són necessàries, a l'igual que els límits en la conducta, però alhora crec que han de tenir el seu espai per a jugar i que han de ser "nens" en el terme amplissim de la paraula, s'han d'embrutar, caure i esgarrabar-se els genolls ...

 Pero malgrat que estic convençuda de que aquest punt és el millor per a ells, ho estic vivint amb dificultats... ho admeteixo! En tot moment em sembla ara a contracorrent... no suporto veure com els grans demanem als nens que prenguin responsabilitats cada vegada més petits, tantmateix sembla que busquem amb qui recolzar-nos o compartir aquestes responsabilitats. De petita sempre havia sentit que si era "malparlada" o feia alguna entremaliadura era culpa dels meus pares que no m'havien sabut educar; ara els meus fills si són "malparlats" o l'armen ben grossa, la culpa és meva, dels mestres i sobretot del nen que no sap valorar que hi han coses que no s'han de fer .....

No estem deixant que els nens, siguin això nens.
Recordo com amb 10-11 anys sortiem a jugar o amb bicicleta després de l'escola sense més preocupacions que estar abans de que es fosc a casa, com les juguesques i trepalleries eren només això, no ens jutjaven continuament per ser nens i fer coses de nens.
Ara es ben al contrari, forcem el seu creixament. Fins al punt que jo mateixa em sento en tot moment qüestionada, tant per la societat com per a l'escola. Hi han responsabilitats que són necessaries que els nens (i sobretot els meus fills) les assumeixin, el mateix que hi han límits que MAI han de sobrepassar-se; ara bé, cal criminalitzar? Cal donar peu a  les etiquetes?

Sí és veritat que sempre han existit les etiquetes. Però eren coses de pati, no sobrepassava a les aules. El mestre es mantenia al marge, total són coses de nens !!!!
Però ara amb la intervenció d'alguns pares que fan responsables als mestres de tot, ens trobem que els mestres fan més tasca de mediadors socials que d'educadors. Fent que tot plegat agafi un caire desmesorat... si no vull jugar amb aquell nen, tinc problemes; si em molesta un nen i el faig fora, tinc problemes; si s'enriuen de mi i em descaro, tinc problemes. 

Potser per això tenia la necessitat de recordar les coses bones que tenen els meus petits.  Vaig començar a remanar en la caixa de les fotografies i quan vaig veure aquesta foto.... totes les engoixes es van esbair. Ho tenia clar... la mirada d'en Marçal no menteix: és un nen noble i alegre. 
Amb això en tinc prou....











0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Write here, about you and your blog.
 
Copyright 2009 TROSSETS d'scrapbooking All rights reserved.
Blogger Templates created by Deluxe Templates
Wordpress Theme by EZwpthemes